Hi ha molts casos en què el que un dia van ser pobles habitats i plens d'alegria, actualment només són unes ruïnes en què queden una o dues cases dretes. Un d'aquests casos és el de la Tere, l'última habitant d'un poble d'Astúries, els habitatges del qual han desaparegut entre la vegetació i les runes, i tot i així es resisteix a marxar.

La història d'aquesta dona la documenta l'Álvaro al seu canal de YouTube @hilux_aventura, en què es dedica a explorar pobles oblidats, llocs abandonats i conèixer les històries dels seus últims habitants.

En aquest cas, explica com la Tere cultiva els seus aliments i intenta fer una vida tan semblant com sigui possible a la dels seus avantpassats, vivint en contacte amb el bosc i envoltada dels seus animals.

El primer que comenta la Tere és que sent pena per la situació en què es troba el seu poble: «Em fa molta pena. Satisfacció, d'una banda, perquè gràcies a mi el poble encara té una mica de vida. Però molta pena i, sobretot, em fa massa pena quan penso que el dia que jo no hi sigui, no sé què serà d'això».

Tot i que la Tere considera aquest poble casa seva, no hi va néixer. Segons explica, es va traslladar a aquest llogaret amb només tres anys arran de la tràgica mort del seu avi. A més, la dona confessa que es va criar des de ben petita amb els seus oncles i la seva àvia, que van ser els últims habitants del poble a abandonar-lo, l'any 1991.

I encara que fa més de tres dècades que els últims habitants van marxar, mai no va ser un poble gaire gran. De fet, no hi havia més de cinc cases: «A veure, jo sé que hi va haver set veïns. Cases en vaig conèixer quatre, sense comptar la meva. O sigui, només hi havia cinc habitatges en aquesta zona quan jo era petita».

La Tere també explica una mica la història de la seva àvia: «La meva àvia era d'aquí. Pastava i coïa pa cada setmana i feia pa cada setmana, perquè aquí el forner no baixava. Al final, com que ja era gran, ja no tenia tanta força i va deixar de fer-ho».

Pel que fa al poble, la Tere també explica que, encara que els últims habitants van marxar el 1991, el veritable problema va començar als anys seixanta. Durant aquells anys, «va començar a marxar tota la gent d'aquí cap a la ciutat més propera que hi havia» a la recerca d'una vida diferent, ja que el poble vivia únicament de la ramaderia.

Davant d'aquesta situació, la Tere mostra la seva tristesa i incomprensió: «Van marxar d'aquí i no van tornar mai més. I moltes vegades he pensat per què va passar això, però no ho entenc. Perquè tampoc no se'n van anar gaire lluny d'aquí. Jo m'imagino que devia ser perquè no tenien cotxe i no hi va haver carretera al poble fins a l'any 1978. Vull entendre que va ser per això».

A partir del 1991, el poble hauria quedat completament abandonat si no fos per la Tere, que no volia deixar que el poble i la casa dels seus avantpassats caiguessin en l'oblit per sempre. De fet, lluny de voler oblidar els seus antics veïns, la Tere conserva un bonic record de cadascun d'ells i, encara que mai més no van tornar al poble, encara en recorda els noms, les cases i les històries.

Pel que fa a la subsistència de la Tere, explica el seu mètode per aconseguir el recurs més important de la natura: l'aigua. Per sort, compta amb un riu que passa a pocs metres de casa seva. Gràcies a aquest riu, la Tere pot disposar d'aigua il·limitada, que obté a través d'una mena de mànega connectada directament al riu.

Pel que fa a l'alimentació, aquesta dona explica que té un hort, però que no és del tot autosuficient: «Jo vaig a comprar, però és que, a més, també treballo. De fet, he de treballar per poder viure. Però d'hortalisses no en compro res, perquè ho cultivo tot».

Per acabar, la Tere fa una reflexió sobre com se sent vivint enmig de les muntanyes, envoltada de diversos animals que rescata: «No em sento gens sola, perquè tindria l'opció d'estar en un altre lloc. Estar aquí per a mi és tranquil·litat i calma. Aquí sempre hi ha pau i jo sempre dic que la felicitat són moments puntuals i hi ha vegades que sí que estic contenta».