Neus Safont Puigvehí (Agullana, 1959) és la quarta dona que es posa al capdavant de la Societat La Concòrdia d'Agullana, una de les institucions més sòlides del poble que vertebra la vida cultural i social local, una entitat que enguany celebra els seus 175 anys d'història. Neus Safont, a més, va ser convidada, aquest passat cap de setmana, a fer el pregó de la festa major d'Agullana.

Sí, sí. Primer va començar una d'homes, després es va afegir una de dones i, més tard, ja n'hi havia dues de dones. També a l'Estrada...Hi ha hagut un batibull de societats. A l'exposició que fem pels 175 anys, als baixos de l'Ajuntament, hi ha una cronologia perquè et facis una idea de les transformacions viscudes fins a l'any passat, que vam canviar i ara som ateneu.

De la Societat, sempre. Va haver-hi una època, quan no hi havia seguretat social, que havies de portar, fins i tot, un certificat mèdic. Fins que tenies 15 o 16 anys no hi entraves. Però després, sí. Ara hi ha gent que quan neixen els infants ja els apunten.

La veritat és que jo crec que sí, tot i que apareixen on hi ha nuclis de treballadors. Per exemple, a Gràcia, a Barcelona, hi ha La Violeta, però aquí eren societats que van sortir del món del suro, per influència francesa perquè aquestes societats ja havien començat una mica a França. Aquí va ser el 1851, però després d'una època de canvis polítics que ho van prohibir, van tornar-hi. Fins a l'any 1870 van estar vint anys que si sí que si no.

És curiós. Nosaltres ho tenim com molt assumit. Quan jo era joveneta pensava que algun dia seria paborde per Santa Eugènia i de la junta de la Societat perquè el meu besavi va ser president, el meu avi, el meu oncle, la meva mare... És una cosa que forma part una mica de ser d'Agullana, segons com.

Durant molts anys ha estat com molt simbòlic, però vaig pensar que com tenia més temps, m'hi posava. La junta que hi havia hagut abans va estar-hi setze anys perquè van contreure uns deutes en voler posar la calefacció. En comptes de demanar un rescat als socis van decidir demanar un crèdit, però com que el van avalar amb les seves propietats, van decidir que no plegarien fins a acabar de pagar els crèdits

Sí, n’hi ha molts. Primer, de com la comunitat ens en sortim i de suport del món del treballador. Abans, els senyors, és a dir, els que havien estat propietaris de fàbriques o dels boscos, pràcticament ni eren de la Societat, però ara sí els seus descendents. Era una cosa ben bé del món obrer, però després, a poc a poc, doncs, ja va ser com l’eix al voltant del qual es feia la vida social del poble: les festes es fan aquí, moltes activitats es fan aquí.

Actualment, la Societat La Concòrdia que presideix Neus Safont compta amb més de tres-cents socis. / Josep Ribas

Va haver-hi un moment que aquestes agrupacions assumien més despeses de les que podien cobrir i, és clar, havien d’embargar-se els edificis, l’Ajuntament havia de córrer a salvar-ho. Va arribar un punt que, en l’àmbit legal, es va dir que qualsevol asseguradora havia de tenir uns dipòsits bàsics molt importants, tan importants que ni amb l’edifici, que té un valor gran, ho cobries, et demanaven la mateixa assegurança econòmica que a una gran companya. No tenia sentit, això. La transformació, doncs, no ha estat gens fàcil. L’anterior junta ja va dir que no ho faria, però arriba un punt que, si no ho fas, s’ho queda la Generalitat i l’edifici passa a l’Ajuntament. Això, nosaltres vam dir que no ho volíem perquè tot l’edifici és dels socis i això és un valor, perquè tothom sap que és seu, de tots, i que n’ha de tenir cura.

La majoria de Societats, l'edifici és de l'Ajuntament i el que queda és l'associació, però, és clar, quin sentit té perquè tampoc no pots cobrar uns quotes molt grans. Per organitzar les festes, com no s'hi posi l'Ajuntament, que té molts més fons i més subvencions, és molt complicat de fer activitats.

Vam fer unes votacions i vam decidir mantenir-nos com a societat independent i, a més a més, intentant sempre que a la junta no hi hagi qüestions polítiques, ni representants de partits perquè som la Societat de tots. Aquí hi ha moltes idees diferents, però hi té cabuda tothom. Així, llavors, doncs, vam començar a fer els tràmits.

Interior de la Societat amb l'any de la seva fundació, el 1851. / Josep Ribas

Quan nosaltres vam entrar com a Junta vam començar a fer-ho. Hem estat dos anys fent tràmits. Jo visc entre Agullana i Barcelona, tot i que ara més aquí que allà, i sort que teníem la Federació de Mútues a prop perquè la de vegades que he hagut d'anar-hi. Ens ha costat dos anys i ens van fer una auditoria econòmica també. A més, perquè tot fos legal, ho has de publicar als diaris d'abast nacional. Ha d'estar un mes exposat i si hi ha algú que hi té res en contra, que ho digui ara o que calli (riu). S'han de fer uns passos tan increïbles i això obliga a anar gastant. Entre els dos anys, ens ha costat gairebé 9.000 euros. Són molts diners, però és clar, això no ho pots envestir-ho tu sol. I gràcies a la Federació de Mútues que fa de gestora. Des de l'1 de gener del 2025 ja som ateneu, però vam tenir els papers ara fa un any, l'estiu del 2025.

A veure, no volíem deixar aquesta petita ajuda, que és tan simbòlica, però que forma part de la nostra idiosincràsia, que és pagar els medicaments. Així vam decidir fer-nos societat beneficocultural. Benèfic vol dir que podem tenir despeses d'ajuda a la gent, però, és clar, vam haver de renunciar a tot el que es feia com a mútua de socors. La primera assemblea que vam fer el 2025 va ser per aprovar un punt en el reglament que diu que la Societat pot ajudar a les persones que puguin arribar a tenir despeses derivades del sociosanitari. Això tan ampli vol dir que paguem els medicaments. D'aquesta manera, cada mes, passem comptes amb la farmacèutica del poble. A qui més beneficia això ara és als autònoms i estem tan contents d'ajudar. Perquè si un medicament costa 90 euros i la Seguretat Social en paga 45, i els altres 45 ho fa la Societat. Això és una ajuda i una satisfacció per a nosaltres encara poder fer-ho.

Era una cosa exagerada. Fins i tot hi havia la gent que vetllava els malalts perquè ningú es quedés sol. Es quedaven a passar la nit allà. O quan algú es moria, també. Tot el que cobreix la Seguretat Social, per malaltia, llarga malaltia, per defunció, també es donava una ajuda, però era tan ridícul que al final ho vam treure i només van quedar els medicaments.

Són 70 euros l'any i un cop ets jubilat, aquesta quota passa a 40 i tens les mateixes possibilitats. També hi ha molts socis protectors, que paguen de 40 a 60 euros.

No necessàriament. Hi ha gent que ha comprat una casa aquí i tenen una segona residència i nosaltres encantats de la vida que es vulguin fer de la Societat.

Neus Safont, després de fer el pregó de la festa major d'Agullana. / Josep Ribas

Sí, que cal mantenir i no és barat. Vas fent tot el que pots i també es cobra un lloguer. Així l'ingrès que tenim és la quota dels socis, que es paga al febrer, i el lloguer. Un dels drets que tens essent soci és tenir una taula per la festa. Les muntem tot al voltant de la pista, entre 80 i 90 taules.

Nosaltres ho intentem. Aquest és el tercer estiu que fem un curset de sardanes els vespres un dia a la setmana. També fa uns anys, Francesc Soler, que era un gran jugador d'escacs, va fer un club a Agullana i disposava d'un munt de material, però es va fer gran, va morir i es va deixar de fer. El material va anar a parar al magatzem de l'Ajuntament. Nosaltres l'hem recuperat i intentem que, cada cosa singular que faci, fer una competició. Així, també a l'estiu hem fet un curs i la cloenda amb un campionat d'escacs. Vam intentar engegar un curs durant l'hivern, però costa molt, perquè tot això és voluntariat.

Uns 330 i d'edats molt diferents. La majoria són persones de seixanta anys cap endavant, però després també hi ha gent jove que se n'ha fet i gent nova que han vingut a viure aquí. També és una manera d'integrar-se perquè si ets de la Societat, vulgues que no, doncs, és allò que tens un peu aquí com qui diu.

Exacte i, a més, és un lloc que sempre hi han vingut dones. Vull dir que hi havia bars aquí que hi anaven només els homes. Hi ha moltes activitats que es fan a la Societat que en un altre lloc no es farien.

Sí, i social. Més ara, que no hi ha cap més bar a Agullana.

Perquè és d'aquelles coses que dius, si abans funcionaven i la gent s'hi posava i anava tan bé perquè no ara.

Neus Safont llegint el pregó de la festa major del seu poble, Agullana. / Josep Ribas

Un dels importants era que fóssim Ateneu. Un cop hem aconseguit això, era dinamitzar el màxim que es pogués, que no és fàcil. Ara, per exemple, hem posat una taula de ping-pong perquè, sobretot el jovent, vingui. Ja tenim la gent que és fixa. Cada hora del dia té el seu públic. A l'estiu hi ha molt més ambient que no passa a l'hivern. Un altre dels reptes era fer un llibre pels 175 anys perquè feia falta i ha quedat fantàstic. Amb ell la gent encara recupera més l'essència original.

Molt. Jo ja m'havia volgut posar en la junta anterior, però em van dir no, que quan pleguessin ho farien tots. Normalment el que s'havia fet és que la gent s'estava dos o tres anys, i es buscava un substitut, d'una manera natural s'anaven renovant. Quan van plantejar renovar tota la junta, em vaig dir, doncs em presento perquè tinc temps ara que estic jubilada, tot i que soc àvia. També vaig pensar que la junta havia de ser gent jove i vaig aconseguir que s'hi posessin tres homes i tres dones. Estic molt contenta, no només de la gent de la junta, sinó amb tothom. També hem recuperat la xocolatada que s'oferia després de la cavalcada de Reis, que no sé per què s'havia perdut. I, a més, organitzem una calçotada, que al jovent li feia molta il·lusió. Agrada molt i venen 170 persones, una barbaritat. S'ho passen tan bé i jo encantava de la vida.

És clar. L'Ajuntament, per la festa, disposa de la Societat. Les altres entitats, també. És un lloc obert. No és només el soci que pot venir.

Hi ha gent que sí. Quan llegeixes el llibre que hem publicat pels 175 anys, que era un altre dels nostres reptes, recuperes aquella essència, veus d'on venim, perquè es va fer. Ara, el nostre repte és mantenir-ho, mantenir les activitats i afegir-ne de noves. De fet, vam incentivar que hi hagués parelles lingüístiques. Tenim tres persones voluntàries i vuit veïns que volen millorar el català i aprendre'l més bé. Una de les voluntats és que hi hagués més espai per a biblioteca perquè pogués venir el jovent a estudiar, però és molt costós l'adaptació. El que vam posar és una prestatgeria i fem intercanvi de llibres.

Subscriu-te per seguir llegint