La Jonquera és un dels grans punts de pas entre Catalunya i França. Cada dia hi circulen milers de vehicles i, segons dades policials citades pel referent de sensellarisme del Consell Comarcal de l’Alt Empordà Dani Sánchez, també hi són retornades desenes de persones que intenten travessar la frontera. Però, malgrat aquesta realitat, el municipi continua sense un espai específic de referència per atendre les persones que arriben, queden temporalment atrapades o acaben vivint al carrer.

El Consell Comarcal reclama des de fa temps la creació d’un centre de dia a la Jonquera, un espai obert durant el dia on les persones puguin dutxar-se, rentar la roba, carregar el mòbil, menjar alguna cosa i, sobretot, trobar professionals que les puguin orientar i acompanyar. «No estem inventant res», defensa Sánchez. Altres zones frontereres, explica, ja disposen de recursos similars.

La reivindicació parteix d’una realitat que, segons els professionals, no es pot abordar de la mateixa manera que el sensellarisme en un municipi sense frontera. «La Jonquera i Portbou són passos històrics i continuen concentrant fluxos migratoris». Però els perfils i les formes d’arribada són diferents. «A la Jonquera es concentra moltíssima gent», explica Sánchez, que assenyala que moltes de les persones que hi arriben no tenen intenció de quedar-s’hi: «volen continuar el trajecte cap a França i altres països europeus».

Creu Roja és actualment el principal punt d’atenció directa a la Jonquera. El psicòleg Àlex Martínez de la Unitat d'Atenció integral a persones sense llar resumeix la singularitat del municipi amb una frase: «A la Jonquera ens trobem en un lloc de frontera, en un lloc de pas».

L’entitat diferencia tres perfils principals entre les persones que atén. El primer és el de les persones sense llar arrelades al municipi. Són persones que fa anys que hi viuen i amb qui Creu Roja manté un acompanyament continuat.

«La Jonquera és un lloc de frontera i de pas on es creuen tres realitats de sensellarisme i vulnerabilitat molt diferents»

L’atenció inclou necessitats bàsiques com aliments, productes d’higiene, roba o sacs de dormir, però també actuacions encaminades a garantir l’accés a drets bàsics.

Un segon perfil és el de ciutadans europeus, principalment francesos, amb problemes de consum de tòxics. Són persones que entren i surten de la Jonquera de manera intermitent i que poden estar vinculades a feines temporals. La seva mobilitat dificulta que els professionals puguin establir processos d’acompanyament social continuats.

El tercer grup el formen les persones migrants que intenten arribar a França però són retornades. En alguns casos són derivades per la Policia Nacional fins a Creu Roja, on reben una primera atenció abans de continuar el seu trajecte.

La majoria, però, no tornen a contactar amb els serveis. És una realitat marcada per la mobilitat: persones que poden passar unes hores o uns dies al municipi i desaparèixer després. Aquesta és una de les principals diferències respecte del sensellarisme més cronificat. «A la Jonquera, conviuen persones que han convertit el municipi en el seu lloc de residència amb d’altres que només hi són perquè la frontera els ha aturat temporalment». La mateixa mobilitat fa difícil saber quantes persones passen realment per aquesta situació.

Les persones en trànsit no sempre entren en contacte amb els serveis socials i poden intentar evitar ser detectades. Això fa que les xifres disponibles ofereixin només una fotografia parcial del fenomen. Sánchez explica que els equips d’atenció han d’anar sovint a buscar les persones al carrer. Si algú no coneix els recursos, no hi vol anar o té por d’entrar en contacte amb l’administració, els professionals han de fer el primer pas. «Si la persona no hi va o perquè no ho sap o perquè li fa por que hi vagi i que el detinguin o pel que sigui, llavors, és clar, aquí és quan nosaltres hi hem d’anar», explica.

El problema és que els recursos són limitats i l’equip ha de donar cobertura als 168 municipis de l’Alt Empordà. «Ens falten mans», reconeix Sánchez. Les urgències, explica, acaben imposant-se a la feina preventiva i de seguiment. I això és especialment important en el cas de les persones que es troben de pas, perquè moltes no arriben mai als serveis socials. «Si la persona per si sola va als serveis socials a demanar ajuda, en principi aquesta persona ja té capacitat per resoldre més o menys la seva situació. Però si no hi va perquè no ho sap, perquè té por que la detinguin o pel que sigui, llavors nosaltres hi hem d’anar».

Aquesta dificultat per detectar les persones en trànsit també explica per què és tan difícil dimensionar el fenomen. «Si no tenim un espai referencial és difícil», admet Sánchez. Les persones que es troben en aquests processos, explica, «intenten no ser vistes». Per això, una part de la feina dels professionals consisteix precisament a sortir al carrer, acostar-s’hi i intentar generar un primer vincle.

Segons expliquen des del Consell, la Jonquera actua com un eix d'alt transit rodat (amb prop de 8.000 camions diaris i nombrosos autobusos) on la policia francesa efectua controls fronterers al·legant motius de seguretat o terrorisme que deriven en el retorn d'unes 30-40 persones al dia, les quals solen disposar de més recursos econòmics i intenten creuar en vehicle; d'altra banda, Portbou és un punt de pas ferroviari i de muntanya utilitzat per persones amb menys recursos que intenten creuar a peu o colant-se al tren, una dinàmica que, a causa de les dimensions reduïdes del municipi, genera un fort impacte i alarma social quan la gent acaba dormint al carrer o a la platja. Pel que fa a Portbou, França duu a terme entre 30 i 150 devolucions en calent de persones migrants al mes a través de la fronter. Aquesta situació genera una alta preocupació social i de recursos al municipi, que reclama més suport institucional i presència de les forces de seguretat.

La resposta institucional s’ha articulat de manera diferent als dos municipis fronterers. A Portbou, s’ha creat una taula per abordar els casos complexos, amb la participació dels diferents serveis implicats. A la Jonquera, també existeix una taula de casos complexos impulsada pel Consell Comarcal. Sánchez matisa, però, que aquestes taules no són exclusivament de sensellarisme: poden abordar també persones que viuen en habitatges ocupats, casos de síndrome de Diògenes o altres situacions que requereixen la intervenció coordinada de diferents serveis. «En la pràctica, molts dels casos complexos són gent que està en situació de carrer», explica.

Infermera de l'equip ESMAS amb un usuari / IAS

Per arribar a aquestes persones, l’IAS també ha posat en marxa un equip conegut com a ESMAS (equip de salut mental per a persones sense llar) format per una infermera, un treballador social i un psiquiatre que treballa directament amb persones sense llar que no estan vinculades als serveis socials. L’objectiu és primer establir un vincle i estabilitzar les situacions més complexes per, després, poder iniciar un acompanyament social. «Primer cal estabilitzar la persona des del vessant sanitari; més tard ja podrem intervenir des del camp social», explica Sánchez.

La coordinació, però, no resol per si sola una de les principals mancances que detecten els professionals: la falta d’un espai físic de referència. «Avui dia no hi ha cap espai de referència per a aquestes persones», afirma Sánchez. A Portbou, assenyala, hi ha un espai de Càritas que ofereix suport voluntari, principalment aliments i roba. A la Jonquera, Creu Roja assumeix bona part de l’atenció directa, però també «els falten espais, recursos, una mica de tot».

És en aquest buit on situa una de les principals reivindicacions: crear un espai de suport a les persones sense llar a la Jonquera. «Estem demanant que a la Jonquera es creï un espai de suport a les persones sense llar. Un espai de dia», explica. No planteja necessàriament un equipament residencial, sinó un lloc obert durant el dia on les persones puguin cobrir necessitats bàsiques i, sobretot, entrar en contacte amb professionals. La idea és concreta. «Imagina’t un espai que estigui obert durant el dia, i la persona pugui anar allà, pugui dutxar-se, pugui carregar el mòbil, pugui fer una rentadora i prendre un cafè parlant amb algú», explica Sánchez. Aquest contacte, afegeix, permetria també oferir assessorament i seguiment social. «Nosaltres pensem que hauria de ser un espai on realment des d’allà els professionals poguessin fer atenció».

«El tema del mòbil ja no és un luxe. És una necessitat molt vital per estar connectat amb el sistema i per poder tornar a entrar al sistema»

Daniel Sánchez

— Referent de sensellarisme al Consell Comarcal

El mòbil, en aquest esquema, no és un element secundari. «El tema del mòbil ja no és un luxe. És una necessitat molt vital per estar connectat amb el sistema i per poder tornar a entrar al sistema», defensa. Per a les persones que viuen al carrer, poder carregar el telèfon pot ser determinant per mantenir una visita mèdica, rebre una comunicació dels serveis o continuar un tràmit. Sánchez considera que la proposta no suposaria inventar un model nou. «No estem inventant res», insisteix. Segons explica, altres zones frontereres, tant del País Basc com d’altres punts d’Europa, ja disposen de recursos d’aquesta mena. La proposta seria, precisament, adaptar a la Jonquera «projectes que ja se sap que funcionen».

La reivindicació pren una dimensió especial, segons Sánchez, per la naturalesa del municipi. «A la Jonquera, hi ha moltíssima història perquè és frontera i és una frontera econòmica molt gran amb molt de moviment. No és un punt petit. És un motor econòmic molt gran». La frontera atrau també persones que busquen feina i concentra moviments que fan que la realitat social del municipi sigui especialment complexa. «D’aquí la necessitat d’aquest centre que diem». Sobre qui hauria d’impulsar-lo, Sánchez ho vincula directament a la voluntat política i a la capacitat del municipi per reclamar recursos a les administracions superiors. «Això depèn de polítiques, directament. D’on vulguis posar l’atenció política», afirma. Alhora, considera que, encara que un municipi petit no tingui capacitat econòmica per assumir tot el cost, ha de ser «el motor de moviment» per reclamar el projecte i els recursos necessaris.

El que sí que és inevitable és que la Jonquera continuï exercint de frontera. La resposta, però, continua tenint un buit: la Jonquera no disposa d’un espai de dia que concentri aquesta atenció. Els equips de carrer poden detectar i acompanyar les persones, Creu Roja ofereix la primera resposta i els serveis sanitaris intervenen en els casos més complexos, però falta un lloc on aquesta xarxa pugui trobar-se amb les persones. És per això que el Consell Comarcal defensa la creació d’un centre de dia a la Jonquera. Un espai de referència que permeti donar una resposta estable a una realitat que, com recorda Sánchez, no desapareixerà mentre la Jonquera continuï sent frontera. «Això no ho canviarem mai. Llavors és qüestió que puguem acceptar la realitat i fer-ho de la manera més digna" conclouen.

Subscriu-te per seguir llegint