El 27 d’agost ha fet quatre anys de la mort de Vicenç Pagès, l’escriptor més influent de la seva generació. Va brillar com a autor, crític literari i professor. Pel que fa a la seva activitat docent, va impartir classes a l’institut de la Jonquera, on va prendre notes per al seu llibre Dies de frontera, guardonat amb el premi Sant Jordi l’any 2013.

Des d’aquesta tarima jonquerenca, Pagès podia haver escollit diversos escenaris del municipi, d’indubtable bellesa, com la serra de l’Albera i els seus estanys, que en certa manera han estat tractats per Carles Bosch de la Trinxeria, o bé el paisatge de roques granítiques amb els castells de Requesens i Rocabertí, que s’intueixen en les lletres de les cançons del grup local Sangtraït. En Vicenç va optar per la frontera, perquè és el lloc adient on portar personatges que estan al límit i que físicament estaran en els Límits, barri fronterer de la Jonquera.

Vicenç Pagès signant exemplars de 'Dies de frontera' / Josep Maria Dacosta

Els protagonistes principals, en Pau i la Teresa, tenen una relació que està al caire de l’abisme, amb dos detonants: la relliscada que ell va tenir amb la professora substituta d’anglès al magatzem de llibres de l’institut local i el breu idil·li de la Teresa amb en Cosme, que va tenir lloc a la Jonquera i l’espai fronterer entre el Portús i el coll de Panissars. Les fronteres personals d’en Pau i de la Teresa són també les incerteses pròpies dels que com ells estan a la trentena i han de decidir si les travessen: escollir entre la joventut i la maduresa, decidir entre el compromís i la llibertat, i seguir o no el model parental de feina fixa, hipoteca i tenir fills.

El llibre no és (o potser sí) una guia de viatge del tram de la frontera jonquerenca entre els colls del Pertús i de Panissars, però, com a avís a navegants, promet una lectura amena i un passeig ben divertit, gràcies als capítols expressament curts, que combinen literatura i assaig, amb un estil directe i sentit de l’humor ben particular: «Si Déu existeix, deu ser un bromista» recorda en Vicenç al lector cinc vegades.

Si hi ha dos colls pirinencs tan propers en distància i tan distants en el paisatge humà, aquests són el Pertús i Panissars. El primer és un maremàgnum, un cafarnaüm, un totum revolutum de venedors, clients, curiosos i passavolants. Segons Pagès, la frontera és «un d’aquests llocs on passen tantes coses, on es mouen tantes persones, tants productes, tants diners. Són llocs molt transitats i alhora poc coneguts. Tothom hi passa però poca gent s’hi atura, i dels que s’hi aturen són pocs els que s’hi fixen. No és un lloc dissenyat per ser mirat, sinó per ser utilitzat».

Per tant, la frontera és una línia imaginària que delimita dues realitats ben diferents. La seva representació en els mapes és clara, però en la realitat, pot decebre. Seguint Pagès: «-Ira… ¿Eso es la frontera? -va dir en Cosme. Les casetes de control policial, construïdes amb xapa, estan situades sota una estructura metàl·lica que recorda un grup de para-sols».

El recorregut porta al carrer del doctor Subirós, on hi ha l’església: «L‘únic edifici no comercial, el més vell del carrer i sens dubte el més buit, és l‘església». Està dedicada a la Verge de Fàtima, amb pintures murals de Ramon Reig, amb cameo de l’autor i que demanen el miracle de la restauració.

Pocs metres més endavant, el carrer de Fàtima. Apareix l’espectacular façana de la botiga Arc en Ciel, presidida per l’elefant de color rosa que, de tant en tant, «emet sons guturals i de la trompa en surten bombolles de sabó i un ruixim d’aigua que refresca els visitants». Al Portús hi ha moltes imatges d’elefants, perquè, tal com informa Vicenç Pagès, segons l’historiador Pella i Forgas, Hanníbal va creuar els Pirineus pel Pertús o per Panissars, ara bé, això no explica que n’hi hagi tants de color rosa.

Coll de Panissars (esquerra), castell de Bellaguarda i coll del Pertús, des del dipòsit d’aigües de la Jonquera. / Josep Maria Dacosta

Davant de l’aparador, hi ha miralls deformants, citats a la primera pàgina del llibre: «Una parella es fa un petó davant uns grans magatzems a la Jonquera (…) Al costat de la porta d‘entrada dels grans magatzems, un mirall distorsiona les imatges dels vianants». Aquest establiment, dirigit per Bruno Comas, és de visita imprescindible pel seu assortiment que meravella amb productes inesperats, una mena de gabinet de curiositats comercials: «el gènere està organitzat per seccions: (…) figures de Tintín, estàtues d‘Anubis (…) jocs eròtics, estàtues d‘animals… Cada secció disposa de material abundant i classificat amb cura».

Notícies relacionades

El passeig continua cap al castell de Bellaguarda: «La Teresa no ha visitat mai la fortalesa de Bellaguarda. I, amb tot, a mesura que s‘hi acosta la troba familiar. Li recorda el castell de Sant Ferran de Figueres…», per arribar finalment al coll de Panissars «… arriben a un cementiri petit com un hort, tancat per una paret baixa. Hi ha tres xiprers, un pal de bandera i tombes a terra, la majoria anònimes, amb una creu blanca i escarapel·la tricolor al mig: Regrets éternels, 1780». L'acaba al coll de Panissars, amb les ruïnes del priorat de Panissars, partides per la línia fronterera, repetint-se la situació administrativa del nucli urbà del Portús: «En contrast amb el bullici dels carrers comercials del Portús, a uns centenars de metres, la Teresa i en Cosme no han trobat ningú als voltants de la fortalesa del segle XVII, ni al cementiri napoleònic, ni al camí romà (...) ells dos semblen els últims habitants de la Terra».

Subscriu-te per seguir llegint