Просмотр новости
Найдите то, что Вас интересует
Спутники
РН
SpaceX
Роскосмос
NASA
СпутникиРНSpaceXРоскосмосNASA
La recent polèmica sobre la reestructuració de la Comissió de Seguiment de les Falles com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat ha obert un debat que va molt més enllà de la incorporació o exclusió d'una determinada entitat. El que realment està en joc és el model de governança de les Falles i la capacitat de les institucions per entendre que esta festa és una realitat plural, diversa i territorial que no pot reduir-se als límits administratius de la ciutat de València.
L'exclusió de l'Associació d'Estudis Fallers (ADEF) ha generat una reacció comprensible. No perquè cap entitat tinga un dret perpetu a ocupar una cadira en una comissió, sinó perquè costa trobar una justificació objectiva que explique la retirada d'una associació que durant dècades ha contribuït a estudiar, documentar, divulgar i prestigiar la festa amb rigor acadèmic i cultural. La mateixa entitat ha recordat que és l'única associació valenciana acreditada oficialment per la UNESCO com a ONG assessora en matèria de patrimoni immaterial, a més d'haver participat activament en l'elaboració de l'expedient que va culminar en la declaració de les Falles com a Patrimoni de la Humanitat.
Però si esta exclusió és difícil d'entendre, encara ho és més el silenci respecte a les juntes locals falleres i federacions de municipis que també van formar part de l'expedient presentat davant la UNESCO i que continuen sense disposar d'una representació efectiva en els espais de decisió.
Resulta paradoxal que es parle de protegir un patrimoni reconegut per la seua dimensió comunitària mentre una part important de la comunitat que el sosté no participa en els òrgans encarregats de la seua salvaguarda. Les Falles no són només València. Ho han sigut històricament, però també ho són Paterna, Manises, Gandia, Alzira, Torrent, Xàtiva, Sagunt, Dénia, Borriana, Sueca i moltes altres poblacions que, generació rere generació, han contribuït a engrandir la festa.
Quan la UNESCO va reconéixer les Falles el 2016 no estava premiant exclusivament una celebració urbana concentrada en una ciutat concreta. Estava reconeixent una comunitat cultural extensa, amb diferents maneres de viure la festa però unides per uns mateixos valors: la creativitat, la crítica, la participació popular, la transmissió intergeneracional dels oficis i la capacitat de cohesionar socialment els barris i els pobles.
Precisament per això, l'expedient incloïa expressament les juntes locals i les federacions falleres de nombroses poblacions. No eren un simple annex protocol·lari. Formaven part essencial de la candidatura perquè demostraven que les Falles són una realitat compartida per milers de persones més enllà de la ciutat de València.
Ignorar esta realitat és interpretar el patrimoni d'una manera excessivament centralista. Ningú discutix que l'Ajuntament de València tinga un paper protagonista, perquè la capital és el principal referent de la festa. Però una cosa és exercir un lideratge natural i una altra molt diferent és monopolitzar la representació d'un patrimoni que pertany a tota la comunitat fallera.
El més preocupant és que esta situació arriba en un moment especialment simbòlic. Enguany es complix el desé aniversari de la declaració de les Falles com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Hauria de ser una ocasió per reforçar consensos, ampliar participacions i construir espais compartits. En canvi, s'ha convertit en un debat sobre exclusions i absències.
La salvaguarda del patrimoni immaterial no funciona mitjançant mesures verticals ni decisions unilaterals. La mateixa filosofia de la UNESCO es basa en la participació de les comunitats portadores del patrimoni. És a dir, aquelles persones, col·lectius i institucions que mantenen viva la tradició han de ser escoltades i implicades en la seua protecció. No es tracta d'una qüestió simbòlica, sinó d'un principi fonamental de qualsevol política patrimonial moderna.
Per això, donar suport a l'ADEF no és prendre partit per una determinada sensibilitat ideològica. És defensar que el coneixement, la investigació i la divulgació continuen tenint un espai en la construcció del futur de les Falles. I donar suport a les juntes locals tampoc és qüestionar la legitimitat de ningú. És reivindicar que les Falles de Gandia, Sagunt, Torrent, Dénia o Borriana mereixen la mateixa consideració que van rebre quan va ser necessari presentar davant el món la candidatura que havia d'obtindre el segell de la UNESCO.
Potser el problema de fons és que les estructures actuals de representació han quedat superades per la realitat de la festa. Des de fa anys, molts sectors del món faller han defensat la creació d'un Ens Faller oficial d'àmbit valencià, vinculat a la Generalitat Valenciana, que servisca de punt de trobada entre la Junta Central Fallera, les juntes locals, les federacions i la resta d'agents implicats en la festa. La iniciativa respon a una necessitat evident: les Falles han crescut tant en dimensió territorial i complexitat organitzativa que necessiten espais de coordinació més amplis, més inclusius i més representatius.
La controvèrsia actual demostra que esta reivindicació continua plenament vigent. No és raonable que les decisions sobre el futur del patrimoni faller es prenguen sense comptar amb els qui el viuen diàriament en desenes de municipis. Tampoc ho és que entitats que han dedicat dècades a estudiar i documentar la festa puguen quedar apartades sense explicacions clares i objectives.
Les Falles han arribat fins ací gràcies a la seua capacitat d'integrar sensibilitats diferents. En les comissions conviuen persones de totes les edats, ideologies i procedències. En els monuments conviuen la tradició i la innovació. En la història de la festa conviuen els pobles i la capital. Esta capacitat d'integració és, precisament, una de les seues grans fortaleses.
Per això, el futur no passa per excloure, sinó per sumar. Per incorporar les juntes locals a la presa de decisions. Per reconéixer la tasca de les entitats culturals i d'investigació. Per construir espais de participació real. I per entendre que la millor manera d'honrar el reconeixement de la UNESCO és actuar conforme als valors que el van fer possible.
Perquè les Falles no serien Patrimoni de la Humanitat sense València. Però tampoc ho serien sense Gandia, Sagunt, Torrent, Dénia, Paterna, Borriana, Xàtiva, Alzira, Manises, Sueca i tantes altres poblacions que han mantingut viva la flama fallera durant generacions.
I qualsevol organisme que pretenga representar les Falles hauria de començar per reconéixer esta evidència. Les Falles són de tots i totes. També la seua veu. També la seua representació.
La recent polèmica sobre la reestructuració de la Comissió de Seguiment de les Falles com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat ha obert un debat que va molt més enllà de la incorporació o exclusió d'una determinada entitat. El que realment està en joc és el model de governança de les Falles i la capacitat de les institucions per entendre que esta festa és una realitat plural, diversa i territorial que no pot reduir-se als límits administratius de la ciutat de València.
L'exclusió de l'Associació d'Estudis Fallers (ADEF) ha generat una reacció comprensible. No perquè cap entitat tinga un dret perpetu a ocupar una cadira en una comissió, sinó perquè costa trobar una justificació objectiva que explique la retirada d'una associació que durant dècades ha contribuït a estudiar, documentar, divulgar i prestigiar la festa amb rigor acadèmic i cultural. La mateixa entitat ha recordat que és l'única associació valenciana acreditada oficialment per la UNESCO com a ONG assessora en matèria de patrimoni immaterial, a més d'haver participat activament en l'elaboració de l'expedient que va culminar en la declaració de les Falles com a Patrimoni de la Humanitat.
Però si esta exclusió és difícil d'entendre, encara ho és més el silenci respecte a les juntes locals falleres i federacions de municipis que també van formar part de l'expedient presentat davant la UNESCO i que continuen sense disposar d'una representació efectiva en els espais de decisió.
Resulta paradoxal que es parle de protegir un patrimoni reconegut per la seua dimensió comunitària mentre una part important de la comunitat que el sosté no participa en els òrgans encarregats de la seua salvaguarda. Les Falles no són només València. Ho han sigut històricament, però també ho són Paterna, Manises, Gandia, Alzira, Torrent, Xàtiva, Sagunt, Dénia, Borriana, Sueca i moltes altres poblacions que, generació rere generació, han contribuït a engrandir la festa.
Quan la UNESCO va reconéixer les Falles el 2016 no estava premiant exclusivament una celebració urbana concentrada en una ciutat concreta. Estava reconeixent una comunitat cultural extensa, amb diferents maneres de viure la festa però unides per uns mateixos valors: la creativitat, la crítica, la participació popular, la transmissió intergeneracional dels oficis i la capacitat de cohesionar socialment els barris i els pobles.
Precisament per això, l'expedient incloïa expressament les juntes locals i les federacions falleres de nombroses poblacions. No eren un simple annex protocol·lari. Formaven part essencial de la candidatura perquè demostraven que les Falles són una realitat compartida per milers de persones més enllà de la ciutat de València.
Ignorar esta realitat és interpretar el patrimoni d'una manera excessivament centralista. Ningú discutix que l'Ajuntament de València tinga un paper protagonista, perquè la capital és el principal referent de la festa. Però una cosa és exercir un lideratge natural i una altra molt diferent és monopolitzar la representació d'un patrimoni que pertany a tota la comunitat fallera.
El més preocupant és que esta situació arriba en un moment especialment simbòlic. Enguany es complix el desé aniversari de la declaració de les Falles com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Hauria de ser una ocasió per reforçar consensos, ampliar participacions i construir espais compartits. En canvi, s'ha convertit en un debat sobre exclusions i absències.
La salvaguarda del patrimoni immaterial no funciona mitjançant mesures verticals ni decisions unilaterals. La mateixa filosofia de la UNESCO es basa en la participació de les comunitats portadores del patrimoni. És a dir, aquelles persones, col·lectius i institucions que mantenen viva la tradició han de ser escoltades i implicades en la seua protecció. No es tracta d'una qüestió simbòlica, sinó d'un principi fonamental de qualsevol política patrimonial moderna.
Per això, donar suport a l'ADEF no és prendre partit per una determinada sensibilitat ideològica. És defensar que el coneixement, la investigació i la divulgació continuen tenint un espai en la construcció del futur de les Falles. I donar suport a les juntes locals tampoc és qüestionar la legitimitat de ningú. És reivindicar que les Falles de Gandia, Sagunt, Torrent, Dénia o Borriana mereixen la mateixa consideració que van rebre quan va ser necessari presentar davant el món la candidatura que havia d'obtindre el segell de la UNESCO.
Potser el problema de fons és que les estructures actuals de representació han quedat superades per la realitat de la festa. Des de fa anys, molts sectors del món faller han defensat la creació d'un Ens Faller oficial d'àmbit valencià, vinculat a la Generalitat Valenciana, que servisca de punt de trobada entre la Junta Central Fallera, les juntes locals, les federacions i la resta d'agents implicats en la festa. La iniciativa respon a una necessitat evident: les Falles han crescut tant en dimensió territorial i complexitat organitzativa que necessiten espais de coordinació més amplis, més inclusius i més representatius.
La controvèrsia actual demostra que esta reivindicació continua plenament vigent. No és raonable que les decisions sobre el futur del patrimoni faller es prenguen sense comptar amb els qui el viuen diàriament en desenes de municipis. Tampoc ho és que entitats que han dedicat dècades a estudiar i documentar la festa puguen quedar apartades sense explicacions clares i objectives.
Les Falles han arribat fins ací gràcies a la seua capacitat d'integrar sensibilitats diferents. En les comissions conviuen persones de totes les edats, ideologies i procedències. En els monuments conviuen la tradició i la innovació. En la història de la festa conviuen els pobles i la capital. Esta capacitat d'integració és, precisament, una de les seues grans fortaleses.
Per això, el futur no passa per excloure, sinó per sumar. Per incorporar les juntes locals a la presa de decisions. Per reconéixer la tasca de les entitats culturals i d'investigació. Per construir espais de participació real. I per entendre que la millor manera d'honrar el reconeixement de la UNESCO és actuar conforme als valors que el van fer possible.
Perquè les Falles no serien Patrimoni de la Humanitat sense València. Però tampoc ho serien sense Gandia, Sagunt, Torrent, Dénia, Paterna, Borriana, Xàtiva, Alzira, Manises, Sueca i tantes altres poblacions que han mantingut viva la flama fallera durant generacions.
I qualsevol organisme que pretenga representar les Falles hauria de començar per reconéixer esta evidència. Les Falles són de tots i totes. També la seua veu. També la seua representació.