És present a la nostra sang, suposa més de la meitat del seu volum i és la matèria primera de medicaments que necessiten milers de pacients. Tot i això, el plasma continua sent un gran desconegut. El recorregut, des del braç d'un donant fins a convertir-se en un tractament, pot durar més d'un any i ajuda a entendre per què garantir-ne la disponibilitat es converteix en un repte sanitari.

És present a la nostra sang, suposa més de la meitat del seu volum i és la matèria primera de medicaments que necessiten milers de pacients. Tot i això, el plasma continua sent un gran desconegut. El recorregut, des del braç d'un donant fins a convertir-se en un tractament, pot durar més d'un any i ajuda a entendre per què garantir-ne la disponibilitat es converteix en un repte sanitari.

Contingut ofert per:

Quan pensem a donar sang, la imatge resulta familiar: una bossa, una agulla i uns minuts del nostre temps. El que passa després és molt menys conegut. Dins aquesta sang circula un líquid groguenc que representa aproximadament el 55% del seu volum i que conté proteïnes fonamentals per a l'organisme. És el plasma. Anticossos, factors relacionats amb la coagulació i altres proteïnes essencials en formen part. Per a la majoria de les persones passen inadvertits. Per altres pot marcar la diferència entre conviure amb una malaltia sota control o patir infeccions greus, hemorràgies i altres complicacions.

A més, el plasma és el punt de partida d'una cadena complexa. A diferència de molts medicaments que es poden produir mitjançant processos químics o biotecnològics, determinats tractaments derivats del plasma tenen un origen exclusivament humà. La primera matèria procedeix de les donacions. I és aquí on comença un viatge que pot superar els dotze mesos.

Després de la donació, el plasma entra en un procés industrial altament especialitzat. Primer ha de ser analitzat i sotmès a controls estrictes. Després comença l'anomenat fraccionament, mitjançant el qual se separen i purifiquen les diferents proteïnes presents al plasma. D'una mateixa matèria primera es poden obtenir medicaments diferents. Entre ells hi ha les immunoglobulines, l'albúmina, el fibrinogen o l'antitrombina, cadascun destinat a necessitats clíniques diferents. Però el procés no és immediat… des que una persona dona fins que un medicament derivat del plasma està disponible per a un pacient poden passar més de dotze mesos. L'explicació és en la naturalesa mateix d'aquests tractaments. La fabricació requereix múltiples etapes de processament, purificació i control destinades a garantir la qualitat i seguretat del producte final. I, a diferència d'altres medicaments, produir-ne més no consisteix simplement a posar en marxa una altra línia de fabricació: per augmentar-ne la disponibilitat cal disposar primer de més plasma humà. Per això, darrere de cada flascó de medicament hi ha una cadena que comença necessàriament amb una donació.

La plasmafèresi és el procediment utilitzat per a l'obtenció de plasma que permet separar aquest component de la sang i tornar al donant la resta dels elements sanguinis, com els glòbuls vermells i les plaquetes. A diferència de la donació convencional de sang, aquest procés està específicament dissenyat per a la recollida de plasma i permet obtenir més volums en cada donació.

Al final del recorregut hi ha persones amb malalties molt diferents. Els medicaments derivats del plasma s'utilitzen, entre altres casos, per tractar immunodeficiències primàries, un ampli grup de malalties hereditàries que afecten el sistema immunitari. Quan no funciona correctament, l'organisme té més dificultats per defensar-se de virus, bacteris i altres agents infecciosos.

També tenen un paper creixent en les anomenades immunodeficiència secundàries. En alguns pacients amb malalties hematològiques o oncològiques, per exemple, la malaltia o determinats tractaments poden debilitar les defenses. Les immunoglobulines permeten reduir el risc d'infeccions greus. El plasma també està darrere de tractaments utilitzats davant de determinades malalties rares. És el cas del dèficit d'alfa-1 antitripsina, una alteració genètica que pot produir danys progressius als pulmons i al fetge. Però la utilitat no es limita a malalties cròniques. L'albúmina es pot fer servir en pacients amb determinades situacions de xoc o amb complicacions associades a la cirrosi hepàtica. El fibrinogen ajuda a controlar hemorràgies i pot resultar necessari en determinats procediments quirúrgics. L'antitrombina, per la seva banda, es fa servir per prevenir o tractar episodis trombòtics en pacients amb certs dèficits.

"Ens agradaria que la societat comprengués que hi ha fàrmacs que només es poden obtenir de plasma de donants i que milers de persones depenem d'ells, de manera periòdica i durant tota la vida, la qual cosa requereix una gran quantitat de donacions. A Espanya existeix una forta cultura de donació d'òrgans i de sang, però la donació de plasma continua sent molt menys coneguda"
Mariano Pastor Sanz, president de l'Associació Alfa-1 Espanya.

Són exemples duna característica que explica bona part de la importància sanitària del plasma: en molts casos aquests medicaments no tenen una alternativa terapèutica equivalent. A més, per a nombrosos pacients no es tracta de tractaments puntuals. Algunes persones necessiten rebre'ls periòdicament durant anys o fins i tot durant tota la vida.

Aquest caràcter essencial coincideix amb un altre fenomen: cada cop es necessiten més medicaments derivats del plasma. A Espanya, el consum hospitalari d'immunoglobulines va passar de 6,2 milions de grams el 2023 a 7,5 milions el 2025. És un increment acumulat del 21% en només dos anys. La perspectiva d'una dècada permet apreciar encara millor el canvi. Entre el 2015 i el 2025, la demanda d'immunoglobulines va augmentar un 114%, segons les dades del Ministeri de Sanitat. I no hi ha cap causa darrere d'aquest creixement, però s'apunta que la població va envellint.

També sobreviuen durant més temps pacients amb malalties hematològiques i oncològiques. És una excel·lent notícia des del punt de vista mèdic, però implica que algunes persones viuen durant més anys amb alteracions del sistema immunitari i poden necessitar teràpia amb immunoglobulines. A això se sumen noves indicacions terapèutiques, el desenvolupament de tractaments personalitzats i avenços en àmbits com el cribratge genètic. El resultat és una tendència estructural: tot apunta que la necessitat de plasma i dels seus medicaments derivats continuarà sent elevada.

Aquí apareix una de les principals dificultats. Mentre la demanda creix, l'oferta no avança al mateix ritme: l'autosuficiència espanyola en immunoglobulines es va situar al voltant del 26% el 2025, davant del 29% de l'any anterior. Dit d'una altra manera, Espanya necessita recórrer de manera important a plasma procedent d'altres països per cobrir les necessitats. Prop del 70% del plasma necessari per als medicaments plasmàtics més utilitzats, les immunoglobulines, procedeix de fora d'Espanya.

La distància fins a una hipotètica autosuficiència és considerable: la bretxa estimada supera actualment l’1,5 milions de litres de plasma. I el problema no és exclusivament espanyol. Europa també manté una dependència estructural de l’exterior. S'estima que aproximadament un 37% del plasma utilitzat per fabricar medicaments al continent procedeix dels Estats Units. Aquesta dependència converteix el plasma en alguna cosa més que una qüestió relacionada amb la donació. És també un recurs estratègic per als sistemes sanitaris.

Disposar d'un subministrament suficientment estable permet garantir la continuïtat de tractaments de pacients que, en alguns casos, no tenen altres opcions terapèutiques.

Hi ha, però, una paradoxa. Com més gran és la importància sanitària del plasma, menor sembla ser la seva presència a l'imaginari col·lectiu. Una enquesta recent de Grifols elaborada per Kantar assenyala que el 42% de la població espanyola desconeix que a partir del plasma es fabriquen medicaments essencials. A més, un 16% afirma directament no saber què és el plasma sanguini. Potser part d'aquesta manca de coneixement tingui a veure que el seu recorregut passa lluny de la vista del ciutadà. Entre el moment de la donació i el tractament que rep un pacient poden transcórrer molts mesos. Al mig hi ha centres de donació, anàlisi, plantes industrials, processos de separació de proteïnes, controls de qualitat, hospitals i professionals sanitaris. I el donant i el pacient probablement mai no es coneixeran.

Una manera senzilla d'entendre el plasma consisteix a deixar de veure'l únicament com un dels components de la sang i pensar-hi com un dipòsit natural de proteïnes. D'aquest líquid groc se'n poden aïllar substàncies que el nostre organisme utilitza per defensar-se d'infeccions, controlar hemorràgies o mantenir funcions essencials.