El festival de dansa Figueres Es Mou aixeca el teló aquest dijous 2 de juliol per desplegar, fins aquest diumenge, una intensa programació en múltiples espais públics de la ciutat amb la voluntat d'apropar la dansa a tots els públics. Georgina Avilès i Marià Llop comparteixen la direcció d'aquesta tretzena edició. Entre les disset propostes que es presenten, des d'aquest dijous 2 de juliol fins diumenge, destaquen dos espectacles -Sortida d'emergència i Entre bous i vaques- l'un protagonitzat per gent gran i l'altre que reflexiona sobre què significa fer-se gran i "investiguen sobre les pors i els tresors de la vellesa".

Què és el que us atrau a l'hora de programar?

El que ens atrau sempre no és només pensar en el que ens agrada a nosaltres, sinó en el que realment pot cridar l'atenció. Llavors sí que és veritat que hi ha propostes realment molt diferents aquest any com, per exemple, Els que faltaven, una companyia que vam veure i que és molt física, que crida molt l'atenció per les capacitats que tenen, però que no té tant de missatge potser al darrere com altres que són més abstractes i que realment promou una mica més la reflexió. Això ha sigut de sempre, que ens agrada poder oferir diverses propostes.

Com estan evolucionant les companyies dins el panorama de la dansa a Catalunya?

En l'àmbit català, sí que veiem que estem en un bon moment pel que fa a produccions de companyies. Hi ha grans produccions i això es tradueix en el fet que hi ha tanta companyia catalana.

Algunes de les propostes que es presenten són absolutament intergeneracionals, és a dir, que el públic podrà veure artistes d'edats molt diverses. S'estan trencant els patrons habituals?

Sí, això és un interès que ja fa temps que rumiem: com pot ser que els intèrprets sempre siguin joves? Tant en Roger (Fernández, un dels fundadors del festival) com jo, que venim del món de la dansa, de ballar com a intèrprets de dansa professional, també hi ha aquesta cosa de dir, què vol dir fer-se gran? Vol dir que ja no som vàlides per ballar? Així, anar a buscar aquesta proposta de gent gran, el projecte comunitari, posar en escena també el valor de l'experiència i també de les cicatrius de la vida, de fer-se grans, siguin emocionals com físiques, de diversitats de cossos, de capacitats diverses. I també que el públic es pugui sentir interpel·lat perquè si una persona gran veu a una altra persona gran connecta d'una manera molt diferent. Això permet validar les capacitats, siguin les que siguin.

Figueres Es Mou ha sabut aquest any atraure un públic molt divers, potser per la seva proximitat.

És un festival molt familiar.

La sorprèn que la dansa al carrer atregui tant i, per contra, a la gent encara li costi fer el pas per entrar als teatres a gaudir d'un espectacle de dansa?

Són processos lents. De fet, la resta de projectes que duem a terme durant l'any -un d'ells el Mapa de Ball- sí que es noten. Són aquestes llavors que vas posant, i que potser una persona, de veure no sé quants festivals, a l'any següent li arriba la programació de Figueres a Escena i li recorda un espectacle. Crec, però que aquests canvis són lents i tenim paciència. Figueres Es Mou no és un superfestival que vol omplir-ho tot. El més important és estar allà i fer veure a tothom que la dansa és una disciplina més. Que et pot agradar més la música, el teatre, la dansa o el circ, però simplement és posar-ho allà i ja està. El públic ja ho espera, i, fins i tot, la gent ens escriu.

Durant la presentació van incidir en la idea que el festival viu la plena adolescència, que es va fent gran.

I fa molta il·lusió veure a aquesta gent jove a l'institut que després trobes el juliol al Figueres Es Mou, ja de vacances, i connecten. Com que s'ho troben, s'hi queden perquè saben, ja ho han passat pel cos. Llavors ho veuen com una cosa més propera de la que poden arribar a gaudir.

Des de fa un any Agitart coordina l'oficina tècnica del Mapa de Ball en l'ambit català.

Sí, dins d'un pla d'impuls de la dansa de la Generalitat de Catalunya. Hi entra Tortosa, Tarragona, Lleida, Reus... és a dir, estem coordinant molt a escala global i després cada municipi coordinant la seva part. Nosaltres vam ser les promotores per fer-ho aquí, a Figueres, perquè no es feia, l'any 2017. En Roger va ser qui va començar. Nosaltres ja fèiem sessions als instituts com a sessions, però no la creació d'un espectacle. Arran del Mapa de Ball vam decidir portar-ho a Figueres i fer un espectacle. A poc a poc han anat creixent als instituts. Ho hem portat a l'Escala, Castelló d'Empúries, la Jonquera... I com que hem anat fent aquesta feina, ens ha generat aquesta capacitat de coordinar una mica més. Aquest projecte, a més, ens permet veure altres municipis, altres instituts, altres adolescents, les realitats de tota Catalunya.

Subscriu-te per seguir llegint