Durant la seva setmana a Chamonix, Kilian Jornet va parlar com poques vegades sobre els límits del seu cos i de la seva ment en una entrevista amb el triatleta alemany Jan Frodeno per al seu pòdcast «Going Mental». El corredor de la Cerdanya, referent mundial del trail running des de fa dues dècades, repassa episodis que van des del seu doble ascens a l’Everest fins a la lesió que arrossega actualment, passant per la seva manera d’entendre la competició als 38 anys.

Un dels moments més destacats de la conversa arriba quan Jornet recorda el descens del seu segon cim de l’Everest, durant el qual va perdre part de la memòria del recorregut. «La meva memòria va deixar de funcionar perquè no era essencial, el meu cos necessitava guardar tota l’energia i va seleccionar el que era important en aquell moment», explica. El mateix atleta reconeix que, quan posteriorment va revisar el seu rastrejador GPS, va comprovar que havia superat trams d’escalada exigents malgrat no recordar-los. «El meu cervell funcionava molt bé, simplement el cos decideix què és rellevant i què no», afegeix.

Aquesta capacitat de portar el cos fins a zones desconegudes és, segons ell, el veritable significat d’«anar mental», l’expressió que dona nom al pòdcast. «És intentar arribar més lluny del que creus possible sense passar-te, quedar-te en aquesta zona sense fugir-ne ni lluitar-hi en contra», resumeix. Jornet insisteix que aquest territori té un component de joc i d’exploració, tot i que reconeix que assolir-lo exigeix un desgast físic i mental considerable. «Has de trobar plaer en aquest esforç perquè, si no, és difícil mantenir-t’hi durant molt de temps», apunta.

Kilian Jornet té avantatges físics respecte de la majoria d'éssers humans / Coros

La conversa també aborda la part més incòmoda d’aquesta filosofia, la línia que separa l’aprenentatge del risc excessiu. Jornet admet que en un parell d’ocasions va baixar d’una muntanya sentint-se «molt decebut» amb ell mateix per haver acceptat un risc que considerava «poc raonable». «Aconsegueixes el que buscaves, però després t’adones que potser t’has passat, i aleshores construeixes la història perquè encaixi», confessa, en una de les reflexions més honestes de tota l’entrevista.

Un altre dels eixos de la conversa és la lesió que el mateix Jornet va anunciar recentment i que, segons explica, arrossega des de fa tres anys. El corredor reconeix que l’origen no va ser tant una qüestió mecànica com la negació d’un problema que ja intuïa. «Va ser sobretot no admetre, no atendre una cosa que va ser una estupidesa per part meva», diu.

Jornet detalla que, mentre les seves marques en entrenament continuaven millorant, va descuidar el treball neuromuscular, una part del cos que, segons explica, perd to a partir dels 30 anys. «Veia que progressava i pensava que podia continuar així, i el cos va anar compensant fins que va arribar a un límit», relata.

Aquesta reflexió enllaça amb una altra de les idees centrals de l’entrevista, la que apunta que les lesions rarament tenen una única causa mecànica. Jornet defensa que solen ser el resultat de l’acumulació de factors, des de la càrrega d’entrenament fins a l’estrès familiar o laboral. «Poques vegades la causa d’una fractura per estrès és només que corries massa quilòmetres; gairebé sempre hi ha una càrrega metabòlica o vital que s’hi suma», explica, i afegeix que com més responsabilitats acumula una persona, més complicat resulta mantenir l’equilibri entre tots aquests factors.

L’entrevista també repassa com ha canviat la seva relació amb la competició al llarg dels anys. El noruec d’adopció reconeix que, de jove, guanyar curses era el principal motor de la seva motivació, mentre que ara la victòria funciona més com una excusa per entrenar dur i experimentar amb diferents escenaris. «Avui la competició és més la pastanaga que poso davant meu per provar coses noves; gaudeixo més del procés que del resultat», afirma. Jornet reconeix, a més, que ja no sent la mateixa emoció quan guanya que en les seves primeres victòries en curses com Zegama o Sierre-Zinal, perquè es tracta de sensacions que ja coneix i pot anticipar.

Jornet, en un dels trams d'aquesta edició de la Zegama / Juan Herrero / EFE

Sobre la seva planificació per a aquesta temporada, en què ha prioritzat les curses per davant dels grans projectes d’exploració a la muntanya, Jornet explica que la decisió respon sobretot a motius logístics i familiars. Amb tres filles i amb Emelie Forsberg repartint-se els viatges entre curses i projectes, el corredor assegura que una temporada centrada en competicions resulta «molt més fàcil» de gestionar que un projecte de diverses setmanes fora de casa.

L’atleta també parla de la seva relació amb les dades i els dispositius de mesurament, un terreny en què es declara un usuari intensiu però crític. Jornet registra els seus entrenaments en un full de càlcul des del 2002 o 2003, i continua anotant-hi sensacions que cap dispositiu pot capturar. «Tinc totes les dades a les plataformes, però continuo utilitzant Excel per apuntar-hi coses que no hi són, com la sensació de risc o el tipus de terreny», explica. Tot i això, insisteix que la tecnologia mai no hauria de substituir la capacitat d’escoltar el propi cos. «Si deixem de parar atenció a les nostres sensacions i només mirem els dispositius, perdem la visió de conjunt», adverteix.

La conversa es tanca amb una reflexió sobre la por i la longevitat esportiva. Jornet assegura que la por de rendir bé és, en realitat, el que li permet esprémer al màxim el seu nivell en cursa, una cosa que no aconsegueix reproduir en un entrenament normal.

I sobre la seva lesió actual, el català es mostra optimista, convençut que forma part del mateix aprenentatge que ha acompanyat tota la seva trajectòria. «Al final és només un pas enrere, res més que això», conclou.