Quan Didier Deschamps (Baiona, 1968) va assumir la banqueta de França, l’estiu del 2012, Vicente del Bosque era el seleccionador espanyol. Feia gairebé un any que Luis de la Fuente era a l’atur i encara no havia vist en un diari aquell anunci de la RFEF buscant entrenadors amb què tot va arrencar. Kylian Mbappé tenia 13 anys i Lamine Yamal n’acabava de fer 5.

Catorze anys són una immensitat en el futbol, fins i tot en el de seleccions, en què el temps passa més a poc a poc i el risc de crisi es limita a un màxim d’una a l’any. I Deschamps, és clar, n’ha tingut. De fet, la història d’èxit que ha anat construint gairebé no supera el primer capítol. França va vorejar el precipici a Kíiv, quan va perdre contra Ucraïna l’anada de la repesca per al Mundial 2014 per 2-0. "Després del partit, ens va ben trinxar, ens va dir que si aquesta era la imatge que volíem donar a les nostres famílies", va recordar Mathieu Valbuena. Dies després, França va guanyar 3-0 a París per treure el bitllet al Brasil.

Valbuena, precisament, va ser l’epicentre de la crisi més gran que ha hagut d’afrontar. L’extrem va ser víctima el 2015 per un vídeo íntim, en un cas en què va estar implicat i anys després condemnat Benzema. El mite del Reial Madrid no va tornar a la selecció fins a l’Eurocopa del 2021, una tornada que no va pal·liar la desconfiança mútua i que amb prou feines va durar un any, fins a la lesió que va portar el tècnic a descartar-lo de Qatar 2022.

Perquè Deschamps ha demostrat aquests anys que no es casa amb ningú ni res. Va considerar que Nasri tenia un mal comportament com a suplent i no el va tornar a cridar després d’apartar-lo del Mundial 2014. Rabiot, avui titular com a gran aposta personal seva, va estar dos anys apartat després de renunciar a formar part del bloc de reserves per al Mundial 2018. A Griezmann, la gran estrella de la seva llarga etapa, li va negar la capitania en favor de Mbappé després de la retirada de Lloris.

"Si t’avorreixes..."

En la tàctica, Deschamps sempre ha demostrat ser un camaleó que s’adapta a l’estil i al sistema que creu més adient per als jugadors que té en cada moment. El 2018 va ser campió del món amb Matuidi, un migcampista, com a extrem esquerre i avui dibuixarà davant Espanya una França de quatre davanters, amb Olise, Dembélé, Mbappé i Doué o Barcola. "Si t’avorreixes, pots mirar un altre partit. Jo busco fer feliços els francesos a través dels resultats", va deixar dit a l’Eurocopa de fa dos anys.

Com llavors, Espanya és ara el penúltim obstacle cap a la glòria. Només que aquesta vegada no hi haurà revenja possible. La setmana que ve Deschamps deixarà el càrrec que ha exercit durant 14 anys i Zinedine Zidane assumirà els comandaments. Del Bosque fa anys que està jubilat, De la Fuente, abans sense feina, ha esdevingut el seu ogre, Mbappé i Lamine són estrelles mundials i el primer ministre i el president de França militen en un partit que no existia el 2012. Només Didier Deschamps no ha canviat, el seleccionador que va fer del canvi el camí cap a l’èxit.