Hi ha un moment màgic cada vegada que juga Espanya. No passa durant l’himne, ni amb el primer gol, ni tan sols quan se certifica la victòria. El veritable espectacle comença a mitjanit, quan s’encenen els focus d’aquestes tertúlies de periodisme patri: "O... com fingir que desitges una victòria que t’està destrossant per dins". "Tots estem amb Espanya", proclamen amb la solemnitat de qui acaba de descobrir la pau mundial. I tot seguit, cada èxit de la selecció els cau a sobre com una hipoteca. Perquè el problema no és Espanya. El problema és que la selecció s’assembla massa al Barça i a la nostra terra. Si la pilota la dirigeix un català, si la jugada neix a la Masia o el ritme el marquen futbolistes amb ADN culer, l’alegria es converteix en una incòmoda contractura facial. Somriuen, sí, però amb la mateixa naturalitat que un exnòvio en el comiat de solter del col·lega que al final va acabar enamorant l’amor de la teva vida...

Després arriben les anàlisis. Que si el sorteig. Que si el rival, que si hi va haver sort. Que si Lamine Yamal no és Lamine Yamal... Mai una victòria resulta prou convincent quan els protagonistes fan olor de blaugrana. Suportarien millor una derrota espanyola amb 11 madridistes que un triomf construït des de les Corts.

I després no volen barrejar política amb esport. Prediquen neutralitat amb una bandera amagada sota la jaqueta i una calculadora emocional que resta mèrits segons el codi postal del futbolista. El més divertit no és que intentin enganyar-nos. El realment còmic és que creguin que ho aconsegueixen. Perquè la hipocresia podrà maquillar-se davant d’un micròfon, però mai supera la repetició a càmera lenta. Pot ser que aquest sigui el veritable diagnòstic d’aquest país: alguns no disfruten quan guanya Espanya; disfruten únicament quan no guanya el Barça, tot i que per aconseguir-ho hagin de sacrificar la seva pròpia selecció. I després es pregunten per què continuem confonent esport i nació. Ai, amics xusquers... El vostre problema no us l’arreglarà ni el VAR.